Què va ser dels debats i produccions que, a la dècada dels 80 del segle passat, va conèixer l’antropologia catalana a propòsit de la cultura popular. En aquell context, es depassaven de llarg les implicacions de la identificació clàssica de la cultura popular com cultura tradicional o folklore i el concepte apareixia associat a la problemàtica de la construcció de les identitats ètniques, nacionals i locals. També derivava de la manera com la cultura popular havia estat objecte, a partir dels anys 60, de relectura i posada en valor des del marxisme gramscià. Des d’aquesta darrera mirada, la noció de cultura popular era emprada per remarcar la capacitat creativa del poble –entès no com a objecte sinó com a posició sota i funció fora de l’esfera de poder– o de col·lectius socials obligats a sotmetre’s i obeir, que generaven produccions culturals alienes o enfrontades a la ideologia hegemònica, la pròpia de les dominants i les seves institucions. Com a sinònim de cultura subalterna, la cultura popular era considerada com a conjunt de maneres de ser, de fer i de pensar pròpies de segments socials en situació de dominats, alienes, indiferents o contràries a la ideologia dominant.
Aquesta centralitat del concepte de cultura popular –compartida a la resta de l’Estat i a d’altres països– va anar esvaint-se al anys 90, com a part de la desactivació postmoderna d’allò popular com assumpte i de les categories de poble i de classe com a nocions operatives Al seu lloc, i de la mà de la seva assumpció per part de la UNESCO, va irrompre un paradigma nou, el de patrimoni etnològic immaterial, que remetia a la institucionalització de produccions culturals acreditables no sols com a representacions oficials de determinades essències territorials, sinó també en sintonia amb els valors morals hegemònics en el marc de les societats postmaterialistes en un escenari ja global. Aquest nou referent i les seves implicacions van ser assumides per l’antropologia acadèmica i científica de manera acrítica o polèmica, però sense considerar sovint sobre o contra quin llit de teories i experiències prèvies s’imposava i semblava oblidar.
Tenim doncs que va ser al terreny de l’anomenat patrimoni etnològic immaterial que va anar a dipositar-se bona part dels materials d’estudi que havien estats etiquetats abans com cultura popular. A aquest nou contenidor temàtic es traspassava també la qüestió dels termes en que una identitat havia de definir-se de manera institucionalment adient, però van quedar fora del nou entorn teòric aquelles visions que havien reclamat per la cultura popular un paper alternatiu o àdhuc de resistència envers tant una cultura oficial com la de masses amb la que mantenia relacions dinàmiques i dialèctiques.
L’objecte del grup és el d’aplegar testimonis d’una generació d’antropòlegs i antropòlogues que, fa quatre dècades, van fer aportacions notables –tant teòriques com investigadores– a propòsit d’una idea de cultura popular ara en bona mesura desactivada. I fer-ho compartint espai amb col·legues que, en anys posteriors i en diferents promocions, han desenvolupat la seva tasca teòrica o recercadora problematitzant els continguts i els límits del concepte de patrimoni etnològic, però també amb d’altres que s’han mantingut fidels al valor explicatiu del vell concepte de cultura popular i la seva vocació qüestionadora.
Pretenem parlar i fer parlar, així doncs, a propòsit de costums participatives en què grups humans dipositen el seu sentit de la pròpia identitat però no es corresponen amb la imatge desconflictivitzada i amable que es pretén oferir d’una comunitat o territori. Com abordar des de l’antropologia manifestacions culturals que, per impertinents, són objecte de qüestionament i ignorància oficials o fins i tot d’assetjament legal? Què de l’univers simbòlic d’una societat mereix ser institucionalitzat i què negat o esborrat?Més enllà, la constitució d’aquest grup vol ser una bona oportunitat per posar sobre la taula la vigència del que un dia va ser la singularitat al mateix temps epistemològica i deontològica de l’antropologia com a disciplina, això és el relativisme cultural.