Han passat algunes dècades des que la cultura popular -entesa com a cultura tradicional o com a cultura de les classes subalternes- ha deixat de tenir un lloc central entre els assumptes pels quals l’antropologia es considera concernida. En el seu lloc s’han intensificat els estudis i les ofertes acadèmiques sobre l’ara anomenat patrimoni immaterial. Aquest desplaçament entre denominacions, que no entre fenòmens socials, ha implicat una problemàtica relativa a l’acceptabilitat política i moral de certes expressions festives que podrien catalogar-se com a cultura popular però de cap manera com erari significatiu a conservar, protegir i promocionar.
El grup de treball la constitució del qual es proposa al si de l’ICA es planteja produir coneixement i debat sobre els límits que tècnics i especialistes -i els interessos mercantils i institucionals als servei dels quals qualifiquen i classifiquen- estableixen a l’hora d’autoritzar determinades maneres de fer col·lectives com a patrimoni i què, en canvi, es considera inacceptable per incompatible amb els valors abstractes postmoderns i postmaterialistes que el capitalisme avançat imposa com hegemònics i universals.
La proposta de grup de treball l’antecedeix una línia de recerques que des de l’ICA han abordat les expressions de cultura popular no institucionalitzades, el que ha quedat palesat en diversos projectes, comunicacions i articles, a més de llibres com Carrer, festa i revolta (Delgado i Horta, 2004), Lluites secretes (Delgado, Horta i Padullés, 2012), La ciutat de les fogueres (Contijoch i Fabre, 2016) i Que no ens toquin els bous (Martínez Algueró, Delgado i Martín, 2020).